En Xavier Boada va néixer a Manlleu l’any 1961.
Durant tretze anys va formar part de la gran companyia internacional dels
Joglars. Amb aquesta societat va guanyar diversos premis: Premis de la Crítica
teatral de Barcelona, Premi al millor espectacle (1998) per La increïble
història del Dr. Floit & Mr. Pla, Medalla d’Or de les Belles
Arts (1999, España) i Premi Saulo Benavente al millor espectacle internacional
(1999, Argentina) per l’obra Daaalí. La temporada passada el vam poder
veure cada tarda a La Riera per la Televisió de Catalunya. A part, de
les obres teatrals que va realitzant, com és el cas d’Incendis.
Quan vas començar en el món del teatre i per què?
Vaig començar al teatre perquè hi havia un senyor a
Manlleu que es deia Carles Molist que a part de portar grups d’esplai es
dedicava a fer teatre infantil. Agafava nens petits per iniciar-los al teatre.
Aquest senyor en realitat, Carles Molist, és el que ens involucra a tota una
generació les ganes de fer teatre. I a partir d’aquí, era una roda que no
parava: Els Pastorets, després va aparèixer El Rusc i sempre més el
teatre ha estat una cosa important, potser la més important a la vida després
de la família i començo al Teatre Centre de Manlleu amb Carles Molist.
Jo vaig tenir la pega que el meu pare es va
morir molt jove, quan jo tenia divuit anys. Aleshores jo estava estudiant dret
a la Universitat de Barcelona, però clar, amb la mort del meu pare vaig haver
de fer de sastre i vendre roba. Vaig estar-hi quatre o cinc anys. Després, vaig
fer unes oposicions de funcionari que les vaig guanyar i em vaig dedicar a fer
de funcionari. Vaig navegar molt, no sabia què volia fer. Però sempre hi havia,
de fons, que arribava a la nit i me’n anava a assajar una obra de teatre fes el
que fes. Fins que un dia, cansat de la feina de funcionari, em vaig presentar a
un càsting dels Joglars i en Boadella em va agafar i a partir d’aquí vaig
entrar al món del teatre professional, i fins ara.
Quan vas marxar a Barcelona?
Quin va ser el teu debut com actor professional?
Per mi ha significat una cosa que només m’han
passat dues vegades a la vida. És fer un espectacle que sense pensar-s’ho ha
tingut una rebuda popular enorme. Ha tingut una rebuda per part del públic extraordinària,
la qual cosa justifica que hàgim tornat al Romea i que encara es continuï
aixecant la gent al final de la funció perquè el que els hi expliquem els hi
arriba per la via emocional. Jo penso que és la funció que ha de fer el teatre.
Això m’havia passat amb el Daaalí dels
Joglars, i ara m’ha tornat a passar amb Incendis.
Per tant, la satisfacció és veure que el públic ha rebut l’espectacle d’una
forma entusiasta.
Vam fer un sopar de les cent funcions, més
que no pas dels premis, vam fer un sopar de les cent funcions perquè s’ha
produït una cosa també molt magnífica i és que tots els actors que participem a
l’obra ens entenem molt bé, hi ha molt bon rotllo entre nosaltres i això fa que
a la més mínima quan un planteja de fer un sopar o fer una festa ràpidament ens
hi apuntem tots. L’essencial és que la companyia ens hem entès molt bé entre
nosaltres i podríem anar fent aquesta obra tota la vida. Perquè hi ha hagut
molt bona entesa per tots. No hi ha hagut ningú que desentonés ni res, mira que
treballem amb dues persones que són importants en el món del teatre, la Clara
Segura i en Julio Manrique.
Vam fer gira al setembre, l’octubre i el
novembre. Vam fer una gira per Catalunya de trenta-quatre bolos, trenta-quatre poblacions, ciutats catalanes. L’espectacle va anar molt bé, va estar
ple tot arreu on vam anar. Però el lloc natural per fer-lo és al Romea i ara
hem tornat al Romea fins al 13 de gener.
No. A veure, els Premis Butaca, jo amb tots
els respectes, però són uns premis que els concedeixen uns senyors. Nominen uns
senyors i després, teòricament, és el
públic qui els atorga. Jo penso que la majoria són merescuts, però crec que es
basen molt amb la història del famoseo, o
sigui, la història que tots els actors que reben els Premis Butaca són bons
actors i això se’ns dubte, perquè la Clara i el Pere Arquillué que és amic
meu... Però crec que tenen un punt de
famoseo perquè crec que la Marcia Cisteró es mereixia el premi a millor
actiu secundària amb independència del que hagués fet la que el va guanyar que
era una altra actriu. Però, està molt mediatitzat per la fama dels propis
actors, penso jo. Això, no és bo i a la llarga haurem de revisar-ho.
Sí. Amb el Julio Manrique estem assajant el Roberto Zucco que és una peça de teatre
del Bernad-Marie Koltès i l’estrenarem al Romea l’11 de febrer fins l’11 d’abril.
Tornaré estar al Romea durant dos mesos en un nou projecte. Aquesta obra ja es
va fer fa deu anys o més al Teatre Lliure que en aquell moment la va fer l’Eduard
Fernández i la va dirigir en Pasqual. Ara la dirigeix en Julio Manrique i la
protagonitza Pablo Derqui.
De moment no perquè estic mort i enterrat. El
que passa que si que hi ha un projecte que si tira endavant, doncs, tinc el
paper protagonista. Però ha de tirar endavant. Estem en un moment en què TV3
inverteix poc en nous productes. Però si que tinc una cosa entre mans que
faríem amb la Cristina Genebat i dirigida per l’Oleguer Homs que es diria Generació perduda. Seria una
telenovel·la de tretze capítols, de moment, per veure què passa. Això ho estem
movent a TV3 per veure si ens ho agafen o si li agafen a l’Oleguer. Crec que
serà l’única cosa que tindré a la televisió. Algunes pel·lícules que s’estrenen
l’any que ve hi sortiré.
Espero que hàgiu tingut una bona entrada d'any! Aquest any continueu gaudint d'aquest art!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada